dissabte, 4 d’abril del 2009

Bella y sin alma

La cua del monstre s’alça sobre columnes Montgronianes al final de les quals es dispara la dificultat. L’aperturista adhereix dues preses de resina per tal de fer escalables els darrers 6 metres.
Els locals consideren que la via acaba al final de la secció 100% natural, despenjant-se d’un mosquetó d’abandó al 5è seguro. Aquesta primera secció és 7a+.

Un “mal dia”, provo la oblidada segona part (dos seguros + R). Em flipa veure factibles els moviments sense les preses artificials. Eufòric ho comunico al Salva, i les retira per deixar una secció que supera el 8a+ via.

Obsessionat, treballo per resoldre la secció aïllada durant 3 anys. Finalment puc encadenar gran part de la segona secció aïllada, deixant pendent el Roth Punkt.

Temps després, hi torno amb la ment més oberta, i hi veig factible una extensió. Me n’adono que damunt la R original, existeix una suculent secció de 4 moviments de la mateixa intensitat que els anteriors. Afegeixo una 2a R.
Aconsegueixo enllaçar l’entrada amb la segona part, però caic a 3 moviments de la 1a R. Em dono treva però no perdo mai de vista el projecte.

A dia d’avui encadeno “Bella y sin alma”, després de grapar la darrera R afegida i continuo escalant per una placa de 5+ que em porta a un antic descuelgue.

Reconec que afegir preses artificials va ser un encert en tota regla. Amb picats la línia original no hagués estat possible.

Dedico l’encadenament a Salvador Serrano, per dues raons: per ser-ne l’aperturista i per ser l’entrenador que ma dut a aquests nivell de progressió. Però això no acaba aquí: ara sí comença el festival! “GAS!”