La cua del monstre s’alça sobre columnes Montgronianes al final de les quals es dispara la dificultat. L’aperturista adhereix dues preses de resina per tal de fer escalables els darrers 6 metres.
Els locals consideren que la via acaba al final de la secció 100% natural, despenjant-se d’un mosquetó d’abandó al 5è seguro. Aquesta primera secció és 7a+.
Un “mal dia”, provo la oblidada segona part (dos seguros + R). Em flipa veure factibles els moviments sense les preses artificials. Eufòric ho comunico al Salva, i les retira per deixar una secció que supera el 8a+ via.
Obsessionat, treballo per resoldre la secció aïllada durant 3 anys. Finalment puc encadenar gran part de la segona secció aïllada, deixant pendent el Roth Punkt.
Temps després, hi torno amb la ment més oberta, i hi veig factible una extensió. Me n’adono que damunt la R original, existeix una suculent secció de 4 moviments de la mateixa intensitat que els anteriors. Afegeixo una 2a R.
Aconsegueixo enllaçar l’entrada amb la segona part, però caic a 3 moviments de la 1a R. Em dono treva però no perdo mai de vista el projecte.
A dia d’avui encadeno “Bella y sin alma”, després de grapar la darrera R afegida i continuo escalant per una placa de 5+ que em porta a un antic descuelgue.
Reconec que afegir preses artificials va ser un encert en tota regla. Amb picats la línia original no hagués estat possible.
Dedico l’encadenament a Salvador Serrano, per dues raons: per ser-ne l’aperturista i per ser l’entrenador que ma dut a aquests nivell de progressió. Però això no acaba aquí: ara sí comença el festival! “GAS!”